Te confieso que me alegra verte, sentirte
cerca, perderme en la noche de tus ojos…
En esa estrella que brilla dentro de ellos.
Acaso hablarte aunque con la brevedad de un simple segundo, sonreírte y,
esperar… esperar el consuelo de volverte
a ver, tal vez, de ganarme ese beso que imagino como si fuera un sueño.
Deseando cumplir la improbabilidad de que mis labios, rocen tu piel… de que mis
manos abran caminos en tu amanecer… anhelo lo imposible, el umbral de un
paraíso perdido. Soy nada ni nadie en el aire que nos rodea,
solo un soplo de luz que derraman mis palabras… Y me consuela saber de ti en
las noches solitarias, en los días… aunque estén llenos de tus ausencias.
Et confesso que m'alegra veure't, sentir-te a
prop, perdre'm en la nit dels teus ulls...
En aquesta estrella que brilla dins d'ells.
Potser parlar encara amb la brevetat d'un simple segon, somriure't i, esperar...
esperar el consol de tornar-te a veure’t, potser, de guanyar-me aquest petó que
imagino com si fos un somni. Desitjant complir la improbabilitat que els meus
llavis, freguin la teva pell... de que les meves mans obrin camins en el teu
alba... anhel l'impossible, el llindar d'un paradís perdut. Sóc res ni ningú en
l'aire que ens envolta, només una alenada de llum que vessen les meves paraules...
I em consola saber de tu en les nits solitàries, en els dies... encara que
estiguin plens de les teves absències.
Dalmy Gascón
