SUENA UNA VIEJA CANCIÓN...

Suena una vieja canción en la radio, me trae viejos recuerdos a la mente, es de noche, estoy conduciendo por una carretera secundaria... está lloviendo. Las  gotas de lluvia se adhieren a los cristales como mis lágrimas al corazón...

Las luces de los coches me deslumbran cada vez  que se cruzan en mi camino, recupero el presente, la canción se va apagando poco a poco... arrecia la lluvia.  Apenas me queda un vago recuerdo de aquellas tardes de invierno, cuando la música de la radio formaba parte de mi vida... de aquellas noches que a través de las ondas hacía llegar palabras de amor al otro lado de la distancia...

Sona una vella cançó a la ràdio, em porta vells records a la ment, és de nit, estic conduint per una carretera secundària... està plovent. Les gotes de pluja s'adhereixen als vidres com les meves llàgrimes al cor...

Els llums dels cotxes m’enlluernen cada vegada que es creuen en el meu camí, recupero el present, la cançó es va apagant a poc a poc... referma la pluja. Amb prou feines em queda un vague record d'aquelles tardes d'hivern, quan la música de la ràdio formava part de la meva vida.. d'aquelles nits que a través de les ones feia arribar paraules d'amor a l'altre costat de la distància...

Dalmy Gascón

ACABO DE DEJARTE...

Acabo de dejarte y ya te echo de menos, me pierdo en la intransigente soledad de la alcoba, donde unas horas antes surcaba los caminos de tu piel y buscaba el sabor de tus labios... Ahora, en el desierto de esta misma alcoba el silencio va corroyendo cada centímetro de mi vida y, el frío va dejando sin latidos este pobre corazón herido... Me abrazo a la almohada, huele a ti, te busco entre la lluvia de mis lágrimas... No estás. La distancia debilita las fuerzas del alma pero nos hace adversos a las inclemencias de sus quilométricas fauces, nos hace fuertes para afrontar el mañana que ha de llegar para reconfortar nuestras vidas...

Acabo de deixar-te i ja et trobo a faltar, em perdo en la intransigent soledat de l'alcova, on unes hores abans solcava els camins de la teva pell i buscava el sabor dels teus llavis... Ara, al desert d'aquesta mateixa alcova el silenci va corroint cada centímetre de la meva vida i, el fred va deixant sense batecs aquest pobre cor ferit... M’abraço al coixí, fa la fragància teva, et busco entre la pluja de les meves llàgrimes... No estàs. La distància debilita les forces de l'ànima però ens fa adversos a les inclemències de les seves quilomètriques urpes, ens fa forts per afrontar el matí que ha d'arribar per reconfortar les nostres vides...

Dalmy Gascón

HASTA QUE MIS HUESOS...

Hasta que mis huesos dejen de ser la estructura formal que me sostiene, hasta que no sea más que un puñado de cenizas en el fuego de la vida,  te perteneceré a ti en cuerpo y alma... hasta que el rojo fluido deje de ser río en mis venas, hasta que no deje de ser átomo suspendido en las partículas de mi existencia, seré el aire que respiras, el perfume que te embriague cada hora de la noche, el que llene de luz las noches prendidas en tus pupilas... hasta entonces... seré de ti.

Fins que els meus ossos deixin de ser l'estructura formal que em sosté, fins que no sigui més que un grapat de cendres en el foc de la vida, et pertanyeré a tu en cos i ànima... fins que el vermell fluid deixi de ser riu en les meves venes, fins que no deixi de ser àtom suspès en les partícules de la meva existència, seré l'aire que respires, el perfum que t’embriagui cada hora de la nit, el que ompli de llum les nits enceses en les teves pupil·les... fins llavors... seré teu.

Dalmy Gascón