La reflexión de los tontos es
estar convencidos de lo listos que somos, de cómo nos creemos todo aquello que
vemos y, muchas veces, de lo que no vemos. Nos creemos ser el centro de todo,
el ombligo del mundo, cuando en realidad somos lo más insignificante de la
grandeza de este planeta que hemos llamado Tierra. El vértigo que tengo no es solo de ver pasar
los años por mi cuerpo y los lapsus de olvido que a veces asaltan la mente, el vértigo
más agudo es ver como evoluciona, no el mundo, sino los seres humanos que lo
poblamos. Como nos vamos deteriorando al convertirnos cada vez más en una
especie camino del apocalipsis final. Hace unos años tomarse un café al tiempo
de leer la prensa, me producía un placer al estar conectado al mundo y a sus
acontecimientos sin más. Siempre me ha gustado leer la prensa más próxima, la
de provincias, como suelen llamar vulgarmente los de la capital al referirse a
la prensa local o provincial. Me gusta ojear también la del resto de tirada
nacional. Hoy me da pánico abrir las páginas de un periódico, todo son
desastres, una línea continua de negatividad sin precedentes. ¡El mundo está
loco! Dicen. El mundo no, ¡Que va! La gente.
Cada vez estamos más lejos del entendimiento, de la cordura, de la coherencia… Será
que lo veo o lo vemos con otros ojos, esos ojos de mirada cansada, de años de
visionar, a través de ellos, esa sociedad en la que hemos ido creciendo,
evolucionando o desevolucionando, según el iris que ilumine el mirar de nuestra
vida o la pupila que, como un obturador, regule esa luz que penetra en nuestra
cámara ocular para verla de un color u otro. El caso es que el mundo anda más
del revés que del derecho, y no tiene guisa de ir a mejor.
La reflexió dels ximples és estar convençuts del llestos que som, de com
ens creiem tot allò que veiem i, moltes vegades, del que no veiem. Ens creiem
ser el centre de tot, el melic del món, quan en realitat som el més
insignificant de la grandesa d'aquest planeta que hem anomenat Terra. El
vertigen que tinc no és només de veure passar els anys pel meu cos i els lapsus
d'oblit que de vegades assalten la ment, el vertigen més agut és veure com
evoluciona, no el món, sinó els éssers humans que el poblem. Com ens anem
deteriorant al convertir-nos cada vegada més en una espècie camí de
l'apocalipsi final. Fa uns anys prendre un cafè al temps de llegir la premsa,
em produïa un plaer a l'estar connectat al món i als seus esdeveniments sense
més. Sempre m'ha agradat llegir la premsa més propera, la de províncies, com
solen anomenar vulgarment els de la capital quan es refereixen a la premsa
local o provincial. M'agrada fullejar també la de la resta de tirada nacional.
Avui em fa pànic obrir les pàgines d'un diari, tot són desastres, una línia
contínua de negativitat sense precedents. El món està boig! Diuen. El món no,
Que va! La gent. Cada vegada estem més lluny de l'enteniment, del seny, de la
coherència... Serà que el veig o ho veiem amb uns altres ulls, aquests ulls de
mirada cansada, d'anys de visionar, a través d'ells, aquesta societat en què
hem anat creixent, evolucionant o desevolucionant, segons l'iris que il·lumini
el mirar de la nostra vida o la pupil·la que, com un obturador, reguli aquesta
llum que penetra en la nostra càmera ocular per veure-la d'un color o un altre.
El cas és que el món camina més del revés que del dret, i no té tall d'anar a
millor.
Dalmy Gascón
