jueves, 21 de marzo de 2019

A VECES ME RESISTO...



A veces me resisto  a asomarme a esa pequeña ventana, pero acabo haciéndolo todos los días, no puedo imaginarme no hacerlo. Me asomo con la curiosidad de un niño cuando abre sus ojos al mundo, con la templanza que la madurez me da cada mañana para encontrarme con mi gente, alguna muy lejana en el tiempo, otras geográficamente y, las que más, próximas a mí, cercanas en el día a día. Busco el primer saludo, cordial, necesario, esperado, el primer “buenos días” comentando el inicio de la jornada con un guiño, un beso, una taza de café, un Sol o un paraguas bajo la lluvia. Siento la necesidad de abrir esta ventana virtual para sentirme más cerca de los amigos y amigas recuperados en la distancia, para sentir más de cerca las personas queridas, para saber de sus vidas, sus momentos llenos de alegría y, también, de aquellos instantes menos agradecidos. A veces solo es un clic de atención, un eh! Estoy aquí, estamos en contacto. A veces me resisto a asomarme a esa pequeña ventana, pero siento la necesidad de hacerlo porque tengo más de mil razones para abrirla de par en par y saber que estamos ahí, que nos sentimos vivos y que estamos unidos por un mismo motivo, compartir nuestras vidas, nuestras penas y alegrías. Gracias por dejarme entrar y formar parte de vuestras ventanas.


A vegades em resisteixo a treure el cap a aquesta petita finestra, però acabo fent-ho cada dia, no puc imaginar-me no fer-ho. Trec el cap amb la curiositat d'un nen quan obre els ulls al món, amb la temprança que la maduresa em dóna cada matí per trobar-me amb la meva gent, alguna molt llunyana en el temps, altres geogràficament i, les que més, pròximes a mi, properes en el dia a dia. Busco la primera salutació, cordial, necessària, esperada, el primer "bon dia" comentant l'inici de la jornada amb un gest de complicitat, un petó, una tassa de cafè, un Sol o un paraigua sota la pluja. Sento la necessitat d'obrir aquesta finestra virtual per sentir-me més a prop dels amics i amigues recuperats en la distància, per sentir de més a prop les persones estimades, per saber de les seves vides, els seus moments plens d'alegria i, també, d'aquells instants menys agraïts. De vegades només és un clic d'atenció, un ¡eh! Sóc aquí, estem en contacte. A vegades em resisteixo a treure el cap a aquesta petita finestra, però sento la necessitat de fer-ho perquè tinc més de mil raons per obrir-la de bat a bat i saber que estem aquí, que ens sentim vius i que estem units per un mateix motiu, compartir les nostres vides, les nostres penes i alegries. Gràcies per deixar-me entrar i formar part de les vostres finestres.

Dalmy Gascón

TIEMPO DE PRIMAVERA




Me preguntaba la vecina de arriba, si tiraban cohetes en algún lugar, mientras hablábamos por el cielo abierto del patio interior de mi piso. ¡Qué va! le dije, son mis botas de campo saltando y dando tumbos en el bombo de la lavadora. Ya iban solas antes de entrar, porque hacía un montón de meses que no habían pasado por la limpieza que le tocaba desde hacía un tiempo. Así que la vecina se equivocó, nada de cohetes, era el revuelo ruidoso de mis botas lavándose.
De hecho, ha llegado la primavera después de un invierno bastante suave y ahora comienza el tiempo para disfrutar de la naturaleza, de pisar caminos y senderos, de salir al campo y llenarse los pulmones de aire fresco, renovado, primaveral. De escuchar el sonido de la naturaleza que, como las flores, estalla llena de vida. Ha llegado el momento de poner en marcha las botas de campo o montaña, como las quieran llamar, para hacer trekking y respirar y vivir la riqueza de nuestras montañas, valles y bosques.


Em preguntava la veïna de dalt, si tiraven coets en algun lloc, mentre parlàvem pel celobert del pati interior del meu pis. Que va! li vaig dir, són les meves botes de camp saltant i donant tombs dins el bombo de la rentadora. Ja anaven soles abans d’entrar-hi, perquè feia una pila de mesos que no havien passat per la neteja que li tocava des de feia un temps. Així que la veïna es va equivocar, res de coets, era l’enrenou sorollós de les meves botes rentant-se.

De fet, arribat la primavera desprès d’un hivern força suau i ara comença el temps de gaudir de la natura, de trepitjar camins i senderons, de sortir al camp i omplir-se els pulmons d’aire fresc, renovat, primaveral. D’escoltar el so de la natura que, com les flors, esclata plena de vida. Arribat el moment de posar en marxa les botes de camp o muntanya, com les vulgueu anomenar, per fer trekking i respirar i viure la riquesa de les nostres muntanyes, valls i boscos.

Dalmy Gascón

Lunas hechas de palabras