domingo, 16 de junio de 2013

QUE LOS SUEÑOS TE CUBRAN EN LA FRÍA NOCHE...

Que los sueños te cubran en la fría noche como lo hicieron mis besos...  que el aliento del aire acaricie tu cuerpo como lo hicieron mis manos... Que la luna derrame toda su luz en las llanuras de tu fina piel, que la lluvia de mis lágrimas sea  río, manantial en tus ojos, en tu ser…
Todavía puedo sentir impregnada tu aroma en mis manos, el sabor de tus labios en los míos… Todavía me es imposible olvidarte…
Que la noche te abrace como yo lo hice, fundiéndose en el instante más eterno jamás vivido… El minuto más entrañable. 

 Que els somnis et cobreixin en la freda nit com ho van fer els meus petons... que l'alè de l'aire acaroni el teu cos com ho van fer les meves mans... Que la lluna vessi tota la seva llum en les planes de la teva fina pell, que la pluja de les meves llàgrimes sigui riu, deu en els teus ulls, en el teu ser...
Encara puc sentir impregnada el teu aroma a les meves mans, el sabor dels teus llavis en els meus... Encara m'és impossible oblidar-te...

Que la nit t'abraci com jo ho vaig fer, fonent-se en l'instant més etern mai viscut... El minut més entranyable. 

Dalmy Gascón

NADA PUEDO HACER PARA ALIVIAR...



Nada puedo hacer para aliviar el dolor que llevas dentro, nada que mis te quieros puedan hacer sustituir el vacio de tu soledad…
Mis besos han caído como la ceniza de un volcán, en las laderas de tu cuerpo, se cubrirán de olvido y no volverán a sentir mis labios el tacto de tu piel de ébano…
Nada puedo hacer para aliviar el dolor que llevas dentro, nada que yo tenga en mis manos para llenar las ausencias que te hacen llorar…

Res puc fer per alleujar el dolor que portes dins, res que els meus t'estimo puguin fer per substituir el buit de la teva solitud...
Els meus petons han caigut com la cendra d'un volcà, en els vessants del teu cos, es cobriran d'oblit i no tornaran a sentir els meus llavis el tacte de la teva pell de banús...

Res puc fer per alleujar el dolor que portes dins, res que jo tingui a les mans per omplir les absències que et fan plorar...

Dalmy Gascón 

LOS BOSQUES DESPIERTAN...


Los bosques despiertan acariciados por el sol de una primavera bien despierta, por unas lluvias agradecidas hasta derramar la tierra. Serpentea la pequeña carretera como si fuera un río de plomo, como si el agua se hubiera petrificado embebida por el asfalto. El bosque verdea con rabia, las nubes bajas se aferran en lo alto de las colinas y las cordilleras. Una especie de selva estalla ante mis ojos en el interior del valle, y un palacio imaginario se alza altivo. Es el reino de Farena, rodeado de un fantástico paisaje de acantilados y lugares mágicos donde viven las hadas y los duendes, en un mundo subterráneo, más allá de los sueños y la realidad ...

Els boscos desperten acaronats pel sol d’una primavera ben desperta, per unes pluges agraïdes fins vessar la terra. Serpenteja la petita carretera com si fos un riu de plom, com si l’aigua s’hagués petrificat embeguda per l’asfalt. El boscam verdeja amb ràbia, els núvols baixos s’agafen al capdamunt dels turons i les serralades.

Una mena de selva esclata als meus ulls dins la vall, i un palau imaginari d’alça enturonat.   És el regne de Farena, envoltat d’un fantàstic paisatge de penya-segats i llocs màgics on hi viuen les fades i els follets, en un món soterrat, més enllà dels somnis i la realitat...

Dalmy Gascón 

Lunas hechas de palabras