Quizá
hoy la lluvia cese... el dolor que aprieta el alma y el vacío que deja la
soledad, cuando se ha estado tanto tiempo ajeno a ella. Quizá el otoño no sea
una estación de adioses, ni la que desnuda árboles y ocrea horizontes y
paisajes... Quizá sea la primavera que avecina el invierno, la primavera de una
nueva vida, de nuevas esperanzas. Quizá, no mirar atrás sin ganas de llorar, me
de la fuerza suficiente para afrontar los pasos que me quedan por dar. Que
alguien te ame y te de la mano, que solo con mirarte sepas que está ahí a tu
lado para conciliar las desigualdades del corazón... Quizá hoy la lluvia
cese... Quizá, sin saberlo, algo nuevo dé comienzo... aún siendo otoño en los
paisajes y en la memoria de mis ojos.
Potser
avui la pluja cessi... el dolor que estreny l'ànima i el buit que deixa la
solitud, quan s'ha estat tant de temps aliè a ella. Potser la tardor no sigui
una estació d'adéus, ni la que despulla arbres i daura horitzons i paisatges...
Potser és la primavera que acosta l'hivern, la primavera d'una nova vida, de
noves esperances. Potser, no mirar enrere sense ganes de plorar, em dóna força
suficient per afrontar els passos que em queden per donar. Que algú t'estimi i
et doni la mà, que només amb mirar-te sàpigues que hi és al teu costat per conciliar
les desigualtats del cor... Potser avui la pluja cessi... Potser, sense
saber-ho, alguna cosa nova s'iniciï... tot i ser tardor en els paisatges i en
la memòria dels meus ulls.
