LA PERCEPCIÓN DE LA REALIDAD...

La percepción de la realidad es bien distinta cuando la percibimos personalmente en cada lugar que visitamos. No hace falta que nos lleguen las imágenes por TV de países pobres y subdesarrollados, para darnos cuenta de la miseria que hay más allá de nuestra acomodada sociedad en la que vivimos. La pobreza existe porque es un negocio para los que la combaten, la subsistencia de millones de seres humanos bajo la atroz necesidad de sobrevivir, genera riqueza para una jauría de humanos hábilmente maquillados de buenas intenciones. La pobreza extrema existe desde los albores de la humanidad pero no la vemos “in situ” hasta que nos encontramos cruelmente con ella. En los magníficos y exóticos viajes a la India, Tailandia, Camboya o en otros países del continente africano o Latinoamérica, encontramos una realidad bien distinta a los folletos turísticos, de ahí que nos ubiquen en un resort, donde se tienen todas las comodidades, seguridad y, por supuesto, la ignorancia que nos aleja de realidades susceptibles de herir sensibilidades. Pero no hace falta alejarnos tanto, ciudades como París, Barcelona, Madrid y tantas otras grandes urbes, están rodeadas de miseria, incrustada en las periferias de las metrópolis y alejada de la otra realidad que nos separa de ella. Un submundo que hacemos ajeno a nuestra vida o simplemente pasamos de puntillas para evitar enjuiciar razonamientos que, a nuestro entender, no va con nosotros. Es bueno recordar nuestro origen humano, hábil sobreviviente y único animal racional capaz de hacer lo impensable para estar en el lugar más alto de la pirámide social. 

La percepció de la realitat és ben diferent quan la percebem personalment a cada lloc que visitem. No cal que ens arribin les imatges per TV de països pobres i subdesenvolupats, per adonar-nos de la misèria que hi ha més enllà de la nostra acomodada societat en què vivim. La pobresa existeix perquè és un negoci per als qui la combaten, la subsistència de milions d'éssers humans sota l'atroç necessitat de sobreviure, genera riquesa per a una munió de humans hàbilment maquillats de bones intencions. La pobresa extrema existeix des dels albors de la humanitat però no la veiem "in situ" fins que ens trobem cruelment amb ella. En els magnífics i exòtics viatges a l'Índia, Tailàndia, Cambodja o en altres països del continent africà o Llatinoamèrica, trobem una realitat ben diferent als fullets turístics, per aquest motiu ens situïn en un resort, on es tenen totes les comoditats, seguretat i, per descomptat, la ignorància que ens allunya de realitats susceptibles de ferir sensibilitats. Però no cal allunyar-nos tant, ciutats com París, Barcelona, ​​Madrid i tantes altres grans urbs, estan envoltades de misèria, incrustada a les perifèries de les metròpolis i allunyada de l'altra realitat que ens separa d'ella. Un submón que fem aliè a la nostra vida o simplement passem de puntetes per evitar enjudiciar raonaments que, al nostre entendre, no va amb nosaltres. És bo recordar el nostre origen humà, hàbil supervivent i únic animal racional capaç de fer l'impensable per estar en el lloc més alt de la piràmide social.

Dalmy Gascón

SI NO TE RECORDARA...

Si no te recordara me mataría tu ausencia, que aunque en la distancia, nunca has estado tan cerca. No pasa un día que no recuerde tu mirada, a pesar de que se ausenten mis palabras y no te diga nada.  

Si no et recordés em mataria la teva absència, que encara que en la distància, mai has estat tan a prop. No passa un dia que no recordi la teva mirada, tot i que s'absentin les meves paraules i no et digui res.

Dalmy Gascón

DICEN QUE NADA QUEDA...

Dicen que nada queda cuando dejamos de existir, pero no es cierto, al margen de creencias religiosas, lo cierto es que quedan muchas cosas, sino para la eternidad, si para un tiempo lejano en el futuro. Y es que queda todo aquello que hemos realizado en vida, ya sea en el campo cultural, deportivo o social, quedan aquellas cosas que hicimos y que transcendieron en la sociedad contemporánea en la cual hemos vivido. Quedamos en la memoria de nuestros seres queridos, en cada diminuta historia que han sido nuestras vidas. Hace algunos años animado por mis hijas e hijo, empecé a escribir mis memorias, todos tenemos nuestra particular memoria, nuestra pequeña historia que contar, y cada una de ellas es un mundo sorprendente, único y no menos importante que las biografías de grandes personajes, algo que debería quedar en la herencia de nuestras generaciones venideras. Personalmente este ejercicio de recordar, hurgar  en el subconsciente, buscar momentos gráficos, visitar lugares casi olvidados y transformados por el paso de los años, ha sido, lo confieso, un buen ejercicio terapéutico. Lo recomiendo, porque cada uno de nosotros tenemos una personal historia que contar, que dejar a nuestros seres más próximos y queridos. No necesariamente tiene que materializarse en un libro, los soportes informáticos son una buena herramienta para dejar constancia gráfica y por escrito.

Diuen que res queda quan hem deixat d'existir, però no és cert, al marge de creences religioses, la veritat és que queden moltes coses, sinó per a l'eternitat, si per un temps llunyà en el futur. I és que queda tot allò que hem realitzat en vida, ja sigui en el camp cultural, esportiu o social, queden aquelles coses que vam fer i que van transcendir en la societat contemporània en la qual hem viscut. Quedem a la memòria dels nostres éssers estimats, en cada diminuta història que han estat les nostres vides. Fa alguns anys animat per les meves filles i fill, vaig començar a escriure les meves memòries, tots tenim la nostra particular memòria, la nostra petita història per explicar, i cadascuna d'elles és un món sorprenent, únic i no menys important que les biografies de grans personatges, cosa que hauria de quedar en l'herència de les nostres generacions futures. Personalment aquest exercici de recordar, furgar en el subconscient, buscar moments gràfics, visitar llocs gairebé oblidats i transformats pel pas dels anys, ha estat, ho confesso, un bon exercici terapèutic. El recomano, perquè cada un de nosaltres tenim una personal història per explicar, de deixar als nostres éssers més propers i estimats. No necessàriament ha de materialitzar-se en un llibre, els suports informàtics són una bona eina per deixar constància gràfica i per escrit.

Dalmy Gascón