sábado, 2 de marzo de 2013

MIS PALABRAS SON ALAS...







Mis palabras son alas, la mirada, luz en tus ojos… mis manos palomas blancas que alzan el vuelo… Surcando la distancia  como besos en el aire, buscando tus labios.
Mi soledad son tus ausencias, la memoria, momentos vividos… mil deseos de abrazarte, y poder confesar lo mucho que te quiero y cuanto te echo de menos…

Les meves paraules són ales, la mirada, llum als teus ulls ... les meves mans coloms blancs que alcen el vol ... Solcant la distància com petons a l'aire, buscant els teus llavis...
La meva soledat són les teves absències, la memòria, moments viscuts ... mil desitjos d’abraçar, i poder confessar que t'estimo i  et trobo a faltar ...

Dalmy Gascón

LA NOCHE SE NOS HIZO CÓMPLICE...





La noche se nos hizo cómplice, equipaje en este viaje distante, que nos separa y nos une. Y hablamos evitando roces de amor y sentimientos… deambulando por los caminos infinitos de la insinuación… Obviando sincerarnos… mientras llorábamos juntos para ocultar, lo que tú y yo sabemos y no podemos evitar…

La nit se'ns va fer còmplice, equipatge en aquest viatge distant, que ens separa i ens uneix. I parlem evitant frecs d'amor i sentiments... deambulant pels camins infinits de la insinuació ... Obviant sincerar-nos... mentre ploràvem junts per ocultar, el que tu i jo sabem i no podem evitar ...

Dalmy Gascón 

TODA LA NOCHE...







Ha estado cayendo toda la noche, como si fueran estrellas, ángeles de vida…
Esta mañana todavía llueve y el cielo a ras de mar es de un plomizo metalizado…
Hace frío y la soledad acompaña las calles mojadas, donde el agua se abre camino estos últimos días de invierno...
Pienso en la infinidad de tu mirada, perdida como yo, entre el rumor del aire, este viento suave que sacude el follaje y que rehúye de la calma...
Llueve, sonríe la vida bajo la tierra, llueve y se hace más vivo el recuerdo que dentro de mí late con fuerza...


Ha estat caient  tota la nit, com si fossin estels, ángeles de vida…
Aquest matí encara plou i el cel a ras de mar és d’un plom metal·litzat...
Fa fred i la soledat acompanya els carrers mullats, on  l’aigua s’obre camí aquests darrers dies d’hivern...
Penso amb l’infinitat  de la teva mirada, perduda com jo, al brogit de l’aire, aquest vent suau que sacseja el fullatge i que defuig de la calma...
Plou, somriu la vida sota la terra, plou i es fa més viu el record que dins meu batega... 

Dalmy Gascón

Lunas hechas de palabras