Cada vez esta más cerca, quizá no más
lejos de unos años, puedo sentir su presencia, latente... La noche es fría, la
soledad es como un tempano de hielo, una compañera que apenas habla, refugio de
almas perdidas, es la nada que a tientas y a ciegas, te acompaña y camina a tu
ver. …Ha llamado a mi puerta
tímidamente, buscando una rendija por donde colarse, intentando detener el
latido de mi corazón, queriéndome
ausentarme…
La soledad y la muerte, inseparables…
Como los besos de la lluvia agitados por las tempestades...
Cada vegada està més a prop, potser no més lluny d'uns anys, puc sentir la
seva presència, latent... La nit és freda, la solitud és com un iceberg, una
companya que amb prou feines parla, refugi d'ànimes perdudes, és el res que a
les palpentes i a cegues, t'acompanya i camina al teu costat. ...Ha trucat a la porta tímidament, buscant
una escletxa per on colar-se, intentant aturar el batec del meu cor, volent-me
absentar...
La soledat i la mort, inseparables... Com els petons de la pluja agitats per les tempestes...
Dalmy Gascón
