La tarde empieza a desvanecerse, la casa esta vacía, las
horas se van llenando de soledad.
Acabaré apagándome como una estrella en el infinito del tiempo. A ser ni siquiera un recuerdo en tu memoria,
cuando las palabras de otra gente llenen las sendas del camino de tu corazón...
Cuando éstas te hagan olvidar mi existencia sin buscar otra razón... Ángeles que vuelan bajos, recortando
el aire, mientras las dunas de tu cuerpo aún huelen a mis manos. Que tus pasos sobre mis labios son los besos
que caminan en mi boca para acabar en los tuyos...
Para cuando
me veas llorar ya mis ojos cansados se habrán rendido y yacerán cerrados, dormidos, aguardando a que vuelvas, a que
volvamos abrazarnos...
La tarda
comença a esvair-se, la casa està buida, les hores es van omplint de solitud.
Acabaré apagant-me com un estel en l'infinit del temps. A ser ni tan sols un
record en la teva memòria, quan les paraules d'una altra gent omplin les sendes
del camí del teu cor... Quan aquestes et facin oblidar la meva existència sense
buscar una altra raó... Àngels que volen baixos, retallant l'aire, mentre les
dunes del teu cos encara fan olor de les meves mans. Que els teus passos sobre
els meus llavis són els petons que caminen a la meva boca per acabar als teus
llavis...
Per quan em
vegis plorar els meus ulls cansats s'hauran rendit i jauran tancats, adormits,
esperant a que tornis, a que tornem abraçar-nos...
Dalmy Gascón
