Quebrantos que agrietan los fértiles muros de
la vida, pasos que caminan firmes en los
rumbos de la pena, nada se detiene, ni tan siquiera el tiempo que enjaulado en
un reloj marca las mismas horas en un sin fin de vueltas...
Podré pronunciar tu nombre en el aledaño de
mis labios, callarme los silencios que me hacen más daño, gritar el angosto
dolor de los años en el umbral de las palabras...
Y como las libélulas que vuelan al exilio de
sus últimos suspiros, extender mis alas al precipicio de los sueños perdidos...
Menyscapte que esquerden els fèrtils murs de
la vida, passos que caminen ferms en els rumbs de la pena, res s'atura, ni tan
sols el temps que engabiat en un rellotge marca les mateixes hores en una
infinitat de voltes...
Podré pronunciar el teu nom al limítrof dels
meus llavis, callar els silencis que em fan més mal, cridar l'estret dolor dels
anys en el llindar de les paraules...
I com les libèl·lules que volen a l'exili dels
seus últims sospirs, estendre les meves ales al precipici dels somnis perduts...
Dalmy Gascón
