La tarde se tercia sola
como cuando los años te dejan tirado en la soledad de las horas que no pasan…
con la mirada perdida en el infinito, tal vez recordando aquella oportunidad
que hiciste desvanecer entre tus manos como un puñado de arena.
Tal vez hayas perdido
muchas oportunidades, quizá no te diste cuenta de quién te amaba de verdad,
pero ahora poco importa cuando la tarde mece los últimos días de tu existencia…
Quizá no perdonen tus
errores las personas que no supiste amar a tiempo, probablemente no te diste
cuenta o no quisiste hacerlo y… ahora, tu tarde es la losa que pesa sobre tu
conciencia…
La tarda s'escau sola com quan els anys et
deixen tirat en la solitud de les hores que no passen... amb la mirada perduda
en l'infinit, potser recordant aquella oportunitat que vas fer esvair a les
teves mans com un grapat de sorra.
Potser hagis perdut moltes oportunitats,
potser no et vas adonar de qui t'estimava de veritat, però ara poc importa quan
la tarda bressola els últims dies de la teva existència...
Potser no perdonin els teus errors les
persones que no vas saber estimar a temps, probablement no et vas adonar o no vas
voler fer-ho i... ara, la teva tarda és la llosa que pesa sobre la teva
consciència...
Dalmy Gascón
