EL AIRE GOLPEA LA TARDE...

El aire golpea la tarde, el tic tac del día avanza imparable, te miro a los ojos y en ellos puedo ver como muerde la tristeza hasta arrancarte las pupilas. Te veo más débil, más vencida que nunca, dispuesta a emprender  ese largo viaje, otra vez de vuelta al principio de la nada...  Con apenas equipaje y la vida hecha añicos a tu espalda, más delgada, más cansada, pero con el coraje forjado en el alma...

El aire golpea la tarde, se encienden las farolas en la calle, llega la noche. Aprieto tu mano entre mis manos, tiemblas como tiembla el otoño en las hojas secas. Te siento más frágil, forzando una sonrisa, buscando palabras que no dicen nada... No quiero que llores, ni él ni nadie merecen tus lágrimas... 

L'aire colpeja la tarda, el tic tac del dia avança imparable, et miro als ulls i en ells puc veure com mossega la tristesa fins arrencar-te les pupil·les. Et veig més feble, més vençuda que mai, disposada a emprendre aquest llarg viatge, altra vegada de tornada al principi del no-res... Amb prou feines equipatge i la vida feta miques a la teva esquena, més prima, més cansada, però amb el coratge forjat a l'ànima...

L'aire colpeja la tarda, s'encenen els fanals al carrer, arriba la nit. Premo la teva mà entre les meves mans, tremoles com tremola la tardor a les fulles seques. Et sento més fràgil, forçant un somriure, buscant paraules que no diuen res... No vull que ploris, ni ell ni ningú mereixen les teves llàgrimes...

Dalmy Gascón