Hemos sido tanto que me cuesta ya no ser
nada... Me cuesta no formar parte de tu vida, de que la soledad me consuma a
ras del suelo , de intentar hacer habitable aquellos lugares que fuimos
felices... De aquél primer beso casi prohibido que robaste de mis labios.
Quiero recordar el diluvio de estrellas nacido en tus ojos, la expresión de tu
cara riéndose de mis tonterías, las
cumbres de tu sonrisa colgada en mis pupilas... Recordar las tardes caídas en
la redención de nuestros besos... Pero eso solo me hace agonizar de tristeza,
morir de pena....
Hem estat tant que em costa ja no ser res...
Em costa no formar part de la teva vida, que la solitud em consumeixi arran de
terra, d'intentar fer habitable aquells llocs que vam ser feliços... D'aquell
primer petó gairebé prohibit que vas robar dels meus llavis. Vull recordar el
diluvi d'estrelles nascut en els teus ulls, l'expressió de la teva cara rient
de les meves tonteries, els cims del teu somriure penjat en les meves ninetes...
Recordar les tardes caigudes en la redempció dels nostres petons... Però això
només em fa agonitzar de tristesa, morir de pena....
Dalmy Gascón
No hay comentarios:
Publicar un comentario