Les damos la
vida y la llenamos de sonrisas, esperanzas, ilusiones... Caminamos junto a
ellos... les vemos crecer, enamorarse... Hacemos que su alegría y su dolor sea
un átomo más de nuestra vida, que cada uno de sus pasos sea más firme de nuestra mano... Acumulamos junto a ellos recuerdos y vivencias
que hoy se agolpan más que nunca. Hoy... más que nunca que este día no hubiera
existido, ese hoy que será eterno mientras, la memoria o la existencia, nos
acompañe hasta el final. Hoy se detuvo
el tiempo... el viaje de la vida. Hoy se hicieron añicos las esperanzas. No
cabe resignación, ni entendimiento. Hoy me tiembla el pulso y no me salen las
palabras como quisiera que fluyesen... Hoy no es un fragmento.
No tengo más
palabras de condolencia estimada compañera, pero necesitaba expresarlas aunque
sean pocas... expresar algo para no estallar por dentro y llorar, llorar como
consuelo junto a tus lágrimas...
Els donem la
vida i l'omplim de somriures, esperances, il·lusions... Caminem fent-los costat...
els veiem créixer, enamorar-se... Fem que la seva alegria i el seu dolor sigui
un àtom més de la nostra vida, que cada un seus passos sigui més ferm de la nostra
mà... Acumulem al costat d'ells records i vivències que avui s'amunteguen més
que mai. Avui... més que mai que aquest dia no hagués existit, aquest avui que
serà etern mentre, la memòria o l'existència, ens acompanyi fins al final. Avui
s'aturà el temps... el viatge de la vida. Avui s'han fet miques les esperances.
No hi ha resignació, ni enteniment. Avui em tremola el pols i no em surten les
paraules com voldria que fluïssin... Avui no és un fragment.
No tinc més
paraules de condol estimada companya, però necessitava expressar-les encara que
siguin poques... expressar alguna cosa per no esclatar per dins i plorar, plorar
com consol al costat de les teves llàgrimes ...
Dalmy Gascón
No hay comentarios:
Publicar un comentario