Acabo de dejarte y ya
te echo de menos, me pierdo en la intransigente soledad de la alcoba, donde
unas horas antes surcaba los caminos de tu piel y buscaba el sabor de tus
labios... Ahora, en el desierto de esta misma alcoba el silencio va corroyendo
cada centímetro de mi vida y, el frío va dejando sin latidos este pobre corazón
herido... Me abrazo a la almohada, huele a ti, te busco entre la lluvia de mis
lágrimas... No estás. La distancia debilita las fuerzas del alma pero nos
hace adversos a las inclemencias de sus quilométricas fauces, nos hace fuertes
para afrontar el mañana que ha de llegar para reconfortar nuestras vidas...
Acabo de deixar-te i
ja et trobo a faltar, em perdo en la intransigent soledat de l'alcova, on unes
hores abans solcava els camins de la teva pell i buscava el sabor dels teus
llavis... Ara, al desert d'aquesta mateixa alcova el silenci va corroint cada
centímetre de la meva vida i, el fred va deixant sense batecs aquest pobre cor
ferit... M’abraço al coixí, fa la fragància teva, et busco entre la pluja de
les meves llàgrimes... No estàs. La distància debilita les forces de l'ànima
però ens fa adversos a les inclemències de les seves quilomètriques urpes, ens
fa forts per afrontar el matí que ha d'arribar per reconfortar les nostres
vides...
Dalmy
Gascón
No hay comentarios:
Publicar un comentario