Me iré como se va el otoño, porque mi angustia se ha comido el corazón
y el alma, y las ganas de seguir soñando
se han apagado con las primeras luces del alba… Me iré con el aire después de
la lluvia, de puntillas para no herir a nadie… Con los primeros alientos del
invierno que caen en las tardes entristecidas por la soledad de sus calles… Me
iré para no seguir siendo nada, para ser libertad y una sonrisa
olvidada…
Marxaré com se’n va la tardor, perquè la meva angoixa s'ha menjat el
cor i l’ànima, i les ganes de seguir somiant s'han apagat amb les primeres
llums de l'alba... me n'aniré amb l'aire després de la pluja, de puntetes per
no ferir a ningú... amb els primers alens de l'hivern que cauen en les tardes
entristides per la solitud dels seus carrers... Marxaré per no seguir
sent res, per ser llibertat i un somriure oblidat...
Dalmy Gascón
No hay comentarios:
Publicar un comentario