Con mis amigos, los
amigos de toda la vida, hicimos nuestra particular revolución, esa revolución
con sabor adrenalina, a adolescencia en su puro estado efervescente, a comernos
el mundo, ese mundo, que a más de uno, se nos ha comido a nosotros… A esos amigos con los que, con cuatro
pesetillas en el bolsillo, éramos felices. Amigos con los que nos perdíamos las
tardes tertuliando historias y acontecimientos en la esquina de nuestra calle
preferida. Con los que envalentados por la inocencia de juventud, nos subíamos
a las ramas de la vida y a las de los cerezos ajenos para comernos sus rojizas
cerezas… Para pelear hembras como dice la canción de Joan Manuel Serrat las
tardes de domingo… Y como dice Serrat… Decir amigo es decir juegos, escuela,
calle y niñez. Esa sensata época de locuras juveniles, de ir plantándose en la
vida afrontando la madurez…
A esos amigos con los que compartimos nuestros primeros
andares, nuestros sueños… Nuestras noches de sábado en el cine, de los domingos
de baile, de los “guateques” en la casa de cada uno de nosotros, la casa de
todos. A esos amigos hoy les digo, que un poco de lo que soy es gracias a ellos
y que todo lo feliz que fui fue por su culpa. A todos gracias por seguir siendo
lo que sois, el impulso de mi vida y el verdadero significado de la palabra
“amistad”. Feliz de que sigáis aquí, feliz de haber compartido toda una vida a
vuestro lado.
Amb els meus amics, els amics de tota la vida, vam fer la nostra
particular revolució, aquesta revolució amb gust d’adrenalina, a adolescència
en el seu pur estat efervescent, a menjar-nos el món, aquest món, que a més d'un,
se'ns ha menjat a nosaltres... A aquests amics amb els que, amb quatre cèntims
a la butxaca, érem feliços. Amics amb els que ens perdíem les tardes parlant d’històries
i esdeveniments a la cantonada del nostre carrer preferit. Amb els que
envalentits per la innocència de joventut, ens pujàvem a les branques de la
vida i a les dels cirerers aliens per menjar-nos les seves vermelloses cireres...
Per lluitar femelles com diu la cançó de Joan Manuel Serrat les tardes de
diumenge... I com diu Serrat... Dir amic és dir jocs, escola, carrer i
infantesa. Aquesta assenyada època de bogeries juvenils, d'anar plantant-se a
la vida afrontant la maduresa...
A aquests amics amb els que vam compartir el nostre caminar, els
nostres somnis... les nostres nits de dissabte al cinema, dels diumenges de
ball, dels "guateques" a la casa de cada un de nosaltres, la casa de
tots. A aquests amics avui els hi dic, que una mica del que sóc és gràcies a
ells i que tot el feliç que vaig ser va ser per culpa seva. A tots gràcies per
seguir sent el que sou, l'impuls de la meva vida i el veritable significat de
la paraula "amistat". Feliç de que seguiu aquí, feliç d'haver
compartit tota una vida al vostre costat.
Dalmy Gascón
No hay comentarios:
Publicar un comentario