A veces
me resisto a asomarme a esa pequeña
ventana, pero acabo haciéndolo todos los días, no puedo imaginarme no hacerlo.
Me asomo con la curiosidad de un niño cuando abre sus ojos al mundo, con la
templanza que la madurez me da cada mañana para encontrarme con mi gente,
alguna muy lejana en el tiempo, otras geográficamente y, las que más, próximas
a mí, cercanas en el día a día. Busco el primer saludo, cordial, necesario,
esperado, el primer “buenos días” comentando el inicio de la jornada con un
guiño, un beso, una taza de café, un Sol o un paraguas bajo la lluvia. Siento
la necesidad de abrir esta ventana virtual para sentirme más cerca de los
amigos y amigas recuperados en la distancia, para sentir más de cerca las
personas queridas, para saber de sus vidas, sus momentos llenos de alegría y,
también, de aquellos instantes menos agradecidos. A veces solo es un clic de
atención, un eh! Estoy aquí, estamos en contacto. A veces me resisto a asomarme
a esa pequeña ventana, pero siento la necesidad de hacerlo porque tengo más de
mil razones para abrirla de par en par y saber que estamos ahí, que nos
sentimos vivos y que estamos unidos por un mismo motivo, compartir nuestras
vidas, nuestras penas y alegrías. Gracias por dejarme entrar y formar parte de
vuestras ventanas.
A vegades
em resisteixo a treure el cap a aquesta petita finestra, però acabo fent-ho
cada dia, no puc imaginar-me no fer-ho. Trec el cap amb la curiositat d'un nen
quan obre els ulls al món, amb la temprança que la maduresa em dóna cada matí per
trobar-me amb la meva gent, alguna molt llunyana en el temps, altres
geogràficament i, les que més, pròximes a mi, properes en el dia a dia. Busco
la primera salutació, cordial, necessària, esperada, el primer "bon
dia" comentant l'inici de la jornada amb un gest de complicitat, un petó,
una tassa de cafè, un Sol o un paraigua sota la pluja. Sento la necessitat
d'obrir aquesta finestra virtual per sentir-me més a prop dels amics i amigues
recuperats en la distància, per sentir de més a prop les persones estimades,
per saber de les seves vides, els seus moments plens d'alegria i, també,
d'aquells instants menys agraïts. De vegades només és un clic d'atenció, un
¡eh! Sóc aquí, estem en contacte. A vegades em resisteixo a treure el cap a
aquesta petita finestra, però sento la necessitat de fer-ho perquè tinc més de
mil raons per obrir-la de bat a bat i saber que estem aquí, que ens sentim vius
i que estem units per un mateix motiu, compartir les nostres vides, les nostres
penes i alegries. Gràcies per deixar-me entrar i formar part de les vostres
finestres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario