En el año que no voy a vivir, los cauces de los ríos seguirán su rutina, la eterna melodía de la vida… Los bosques al borde del precipicio de la extinción, temblarán agitados por la mano del hombre…
En el año que no voy a vivir, las lágrimas serán fugaces y el olvido una lápida, la eterna soledad, mi partida… Los mares sal y arena, solsticio de luna, refugios donde el aire… atesore mis suspiros.
L'any que no viuré, les lleres dels rius seguiran la seva rutina, l'eterna melodia de la vida... Els boscos a la vora del precipici de l'extinció, tremolaran agitats per la mà de l'home...
L'any que no viuré, les llàgrimes seran fugaces i l'oblit una làpida, l'eterna solitud, la meva partida... Els mars sal i sorra, solstici de lluna, refugis on l'aire... atresori els meus sospirs.
Dalmy Gascón
No hay comentarios:
Publicar un comentario