Hace frío, el día amaneció con el cielo
plomizo, de esos cielos de invierno, donde apenas el termómetro alcanza los
cinco grados... Las calles huelen a leña, humo, a calor de hogar...Es sábado,
un sábado donde la gente no lleva la prisa en los bolsillos, ni la calle se
llena de gente para ir al infinito de cualquier parte.
Un sábado otoñal de noviembre, colgado en el
calendario con los pies al aire... Tras
los cristales la ciudad, adormecida aún a primeras horas de la mañana, se
extiende ante mis ojos. Soledad,
quietud, melancolía, otros tiempos pasan
por mi memoria, mientras mis labios alcanzan una taza de café... Hay silencio, el mismo silencio donde te
busco una y otra vez, cierro los ojos...
Me dejo llevar hasta tu alcoba, enredado en tus brazos, buscando tus labios, besando
las infinitas noches que hay en tu piel... deseando que al abrirlos, estés a mi
lado y que no seas un sueño del que no
quiero despertar, ni morirme en él...
Fa fred, el dia ha despertat amb el cel gris,
d'aquests cels d'hivern, on amb prou feines el termòmetre arriba als cinc graus...
Els carrers fan olor de llenya, fum, a calor de llar... És dissabte, un
dissabte on la gent no porta la pressa a les butxaques, ni el carrer s'omple de
gent per anar a l'infinit d'arreu.
Un dissabte de tardor de novembre, penjat al calendari
amb els peus a l'aire... Darrera els vidres la ciutat, adormida encara a
primeres hores del matí, s'estén davant els meus ulls. Solitud, quietud,
malenconia, altres temps passen per la meva memòria, mentre els meus llavis
arriben a una tassa de cafè... Hi ha silenci, el mateix silenci on et busco un
cop i un altre, tanco els ulls... Em deixo portar fins a la teva alcova,
enredat en els teus braços, buscant els teus llavis, besant les infinites nits
que hi ha a la teva pell... desitjant que en obrir-los, estiguis al meu costat
i que no siguis un somni del qual no vull despertar, ni morir-me en ell...
Dalmy Gascón
No hay comentarios:
Publicar un comentario